Obama i la Ruta 66

Tots els mitjans de comunicació han fet una programació especial sobre la nit electoral a Estats Units. Una nit d’esperança. Ho vaig seguir per TV3 i la CNN. La retransmissió dels americans va ser com sempre completa i espectacular. Abans vaig veure un bon reportatge de la situació actual del país fent un recorregut per la Ruta 66. Des de l’inici a Chicago –seu de la candidatura de Barack Obama– fins a Santa Monica, Los Angeles, tot passant per Arizona, amb capital a Phoenix, –quarter general de John McCain– la que és sens dubte una de les icones tradicionals d’aquesta gran nació.

La mítica Ruta 66 també anomenada U.S. Route 66, Route 66, The Main Street of America (El carrer principal d’Amèrica) o The Mother Road (La carretera mare) recorre una distància de 3.939 km. Va ser inaugurada el 1926 però no va ser acabada fins al 1938. Va tenir un paper molt important durant la depressió econòmica dels anys 30 del segle passat, pel trànsit d’immigrants a la recerca de noves oportunitats que va vehicular d’est a oest. Anteriorment a la carretera aquest trajecte tenia com a millors alternatives el ferrocarril i la travessa marítima vorejant el continent. Les noves autopistes interestatals van fer que el 1985 deixés de figurar a la Xarxa de Carreteres d’Estats Units però en moltes zones de la Ruta 66 s’ha recuperat com atractiu turístic amb la marca Historic Route 66.

M’agradaria fer algun dia tota la carretera de costa a costa. De moment només he pogut fer el tram de Chicago a St. Louis i el seu pas pels estats d’Arizona i Califòrnia. Em va agradar especialment fer aquest últim recorregut –era part d’una visita a Las Vegas i al Grand Canyon– doncs en gaudeixes més del paisatge. Un entorn pla, desèrtic, calorós, sec, amb matolls que intenten sobreviure entre mig de les roques. Un entorn que canvia de colors marrons a vermellosos a mida que passa el dia.

Amb rectes com aquestes, algunes de fins a 40 quilòmetres ininterromputs, has d’anar amb compte de no passar-te del límit de velocitat, doncs sigui des de darrera dels anuncis a la carretera o fins i tot des d’avions en grans extensions del desert, tens la policia vigilant. Després de tant paisatge força inhòspit és tota una sorpresa arribar de cop a una ciutat. Moltes viuen del turisme que genera encara la Ruta 66 i que es potencia abastament.

La Ruta 66 sembla estar “decorada” o millor dit aturada en el temps. Concretament en els anys 50 i 60, temps de Elvis i Rock & Roll. Les benzineres mantenen els sortidors antics, hi ha maniquins vestits de l’època, les cafeteries son les típiques que surten a les pel.lícules, tens la sensació que entres en un túnel del temps. La gastronomia tampoc ha canviat i encara que no és de cuina d’autor les racions són més que generoses…

El típic motel no pot faltar, i molts segueixen l’estètica “oficial” del recorregut mirant d’atraure el turista fàcil.

Malgrat la crisi econòmica actual la visió comercial dels americans sempre estarà molt per sobre dels competidors. Com a exemples tenim el cas d’unes cavernes camí del Grand Canyon, que necessiten una ràpida visualització del reclam turístic, per tant li adjunten la reproducció d’un dinosaure. I si volen atraure visitants a un punt determinat enmig del desert, directament creen l’atracció turística, com és el termòmetre més alt del món al qual ningú pot resistir-se a fer-se una fotografia.

A més a més no se’n obliden mai del públic infantil. Qui no li hagués agradat de petit divertir-se a un parc que sembla talment un ranxo o a un autèntic camió de bombers dels anys 50? Tot a peu de carretera.

Hauríem d’aprendre d’aquest esperit emprenedor dels nord-americans. Quan tindrem una promoció com mana de la Via Augusta? O més contemporània en el temps, de la N-340 o la Nacional II? Aquí ens sobra la història però ens falta la iniciativa estadounidenca. Val la pena fer un volt per la Ruta 66 per agafar idees, això sí, sempre sobre rodes.

Technorati Tags: Estats Units, USA, eleccions, TV3, CNN, Ruta 66, Route 66, turisme, esperança, nostàlgia, història, nacional, termòmetre, Baker