Foc legal

La fascinació pel foc és inherent als homes. Diuen que va ser la seva descoberta el que ens va fer sortir de les cavernes, un dels grans salts que ha fet la humanitat. Aquesta passió ha arribat fins als nostres dies, i ho ha fet en forma de manifestació cultural. Som fills de tradicions que es remunten als orígens dels temps. La nostra societat mediterrània és exponent universal d’aquesta admiració pel sol i el foc, un fet que encara no s’ha entès pels nostres veïns del nord. Europa va néixer al Mediterrani però es governa des de Brussel.les. Els llatins tenim personalitat pròpia en aquest espai comú, que des de la creació de la Unió Europea no havia xocat culturalment, doncs era l’economia la prioritat. La directriu del Parlament Europeu sobre els espectacles amb foc no només mostra incomprensió respecte als diables, patums, petards, falles, etc. sinó que també ens deixa veure dues maneres de legislar i regular que tenim els europeus.

Sempre he sentit que la manera de fer anglosaxona és de no crear cap normativa nova que no sigui raonable, tant el seu compliment com l’observància del mateix. En canvi els llatins som coneguts per legislar-ho tot encara que no puguem assegurar la vigilància i, en cas de ser massa estrictes, sempre podem “administrar la tolerància”. Així doncs, després d’escoltar que el govern espanyol vol intercedir davant Europa, considerant amb la mateixa perillositat una mascletà i un correfoc o que els assistents a una festa popular signin una autorització per participar, m’ha quedat clar que aquesta manera de ser nostra és ben viva.

Tinc un exemple més proper. La Festa Major de Gelida és a tocar i, a l’igual que la resta de pobles del Penedès i Catalunya, el castell de focs és una tradició obligada. Sempre s’ha fet al costat de la caserna de bombers, als peus del Castell de Gelida, fet que afavoreix la seva visió a tot el poble però que incompleix la normativa de no fer foc a menys de 500 metres del bosc. Fa uns anys però, va arribar a l’Ajuntament una multa de la Generalitat per aquest motiu. Per la quantia no era pas una amonestació protocol.lària i encara menys per l’amenaça d’inhabilitació a l’Alcalde en cas de reiterat incompliment. El resultat va ser que durant un parell d’anys la festa major va esdevenir més avorrida sense la pirotècnia. Després de les eleccions municipals del 2007, el nou govern de l’Ajuntament va retornar els focs artificials. No crec que per tenir unes festes més lluïdes s’estigui pagant religiosament una multa ni el consistori s’arrisqui a rebre sancions pels seus actes. La conclusió és que en canviar les persones a la casa de la vila també ha canviat la tolerància vers ella. Els que no han canviat de lloc són el foc i el bosc. Esperem que aquesta variabilitat legal tant nostra no l’haurem de lamentar mai, especialment aquest estiu després de les ventades del gener, per després dir allò de ja es veia venir…

Nota:
Aquest article ha estat publicat a l’edició d’avui del setmanari El 3 de Vuit.

Articles publicats a el 3 de vuit:

Technorati Tags: Europa, cultura popular, foc, Festa Major, Gelida, Penedès, tolerància, perill