Daniel García Peris – Blog

Aquest cap de setmana vaig poder veure que complex és i serà integrar a l’inmigració d’altres països arribada massivament els darrers anys. Per una banda dissabte la mostra d’entitats de Gelida –la segona en una setmana després d’haver estat a l’Entimostra del Vendrell– girava entorn de com les associacions de la vila integren als nouvinguts. Diumenge, per casualitat, em vaig trobar a la més gran concentració de peruans que havia vist a Barcelona. Celebraven la festivitat del Señor de los Milagros a l’església de Sant Ramon Nonat del barri de Collblanc.

Ja fa molts anys que se’n fan a tot arreu fires d’entitats. Gelida, per la seva població (uns 6.600 habitants), s’ha sumat darrerament amb una primera edició el 2006 i una segona ara. El format però sempre és molt similar. Tant al Vendrell com a Gelida, cadascú dins la seva dimensió miren d’afegir un nou reclam, especialment cap als més joves i les seves famílies.

Les entitats però no desaprofiten l’ocasió per ser reivindicatives…

I recordar èpoques passades…

El nombre d’habitants és determinant per a que es desenvolupi un tipus d’associació o una altra. Tenir una seu local de la comunitat Bahà’í o una Societat Ornitològica, per dir algunes de les entitats més curioses que tenien un estand al Vendrell (uns 33.300 habitants), és l’equivalència en termes d’associacionisme a la diferencia de població. 

Ara bé, també hi han coincidències. És el cas que a totes dues mostres les entitats que tenien més recolzament dels joves eren les respectives colles de diables.

Fins aquí era l’entrada que tenia pensat fer inicialment, però després de l’esdeveniment que vaig veure a Barcelona creia que ho havia de relacionar amb una reflexió sobre l’enfocament de la fira d’entitats de Gelida. L’objectiu d’aquesta era posar en comú les experiències d’integració de les diferents entitats més una mostra de les cultures que són presents al poble. La meva percepció és que se’n parla molt, es diu que es fan moltes coses, però a l’hora de la veritat no hi ha integració en les associacions i la societat civil en general. Sí que n’hi ha –per necessitat– als serveis públics com les escoles, l’ambulatori, la biblioteca i el Funicular. Els participants a la taula de Ràdio Gelida sobre les cultures van coincidir que ells no hi coneixien ningú que col.laborés amb entitats locals. Cert és que l’associacionisme està en el seu pitjor moment, i cada cop resulta més difícil trobar noves afiliacions, però no serà també que segons augmenta el nombre de compatriotes es fa el cercle més tancat? Qualsevol lloc és bo per satisfer aquest impuls social si és amb els més propers. Al descampat que hi ha a Torre Melina, entre Barcelona i L’Hospitalet de Llobregat, es donen cita els caps de setmana un nombre impressionant de llatinoamericans –a la fotografia següent que vaig treure fa uns mesos només es veu una part– per fer una mica d’esport, xerrar o simplement ser punt de trobada de la comunitat llatina. És cert que el nivell econòmic dels immigrants és baix i busquen espais públics i gratuïts per trobar-se però no seria millor un parc que no un descampat? Algú els obliga a quedar allà o és la possibilitat d’estar només amb els seus el que els motiva a buscar indrets com aquest?

A la fira de Gelida hi havia una carpa on s’oferia una mostra gastronòmica de les noves cultures. A banda de les persones que oferien els productes en aquest espai, no em va semblar veure més immigrants a la Plaça de la Vila. Malgrat ser un poble petit hi ha una immigració important, especialment marroquina amb gairebé uns 400 membres. Aquests també han buscat un punt de trobada propi a la vila. En aquest cas serà un local que obrirà properament el qual, a l’igual que espais similars a altres poblacions, farà de centre cultural, mesquita per pregar o simplement espai d’acollida als nouvinguts marroquins a Gelida i que curiosament –pel nom– estarà situat a l’Avinguda Europa. És difícil conèixer les causes però no ens enganyem, ara per ara no hi ha integració real a excepció de alguns casos puntuals. És més, en segons quines situacions l’integració és més factible dels “autòctons“ dins la cultura dels nouvinguts.

“Es una misa peruana, una cosa nuestra” em van contestar quan vaig preguntar a una família què s’estava celebrant a l’Església de Sant Ramon Nonat de Barcelona. Hi havia tanta gent, tant dins com a fora de l’església, que va estar el carrer tot el dia tancat. En casos com aquest realment la sensació és que t’han canviat de cop i volta el teu espai, i llavors canvien els rols i és la població resident la que li correspon integrar-se al grup majoritari… o no?

Technorati Tags: Gelida, Barcelona, El Vendrell, mostra, fira, entitats, associació, vida social, immigració, cultura, intercanvi, integració, Perú

Compartir

Etiquetes:associació, Barcelona, cultura, El Vendrell, entitats, fira, Gelida, immigració, integració, intercanvi, mostra, Perú, vida social